Televisió i Responsabilitat Social

Què, per què, quan, com, i de quina manera utilitza formats i continguts el vehicle de comunicació més potent que existix –per descomptat a Espanya– A través del qual s'informa al voltant del 70% de la població

14-12-2007 -
La televisió és un dels sectors amb menor presència en les iniciatives internacionals de responsabilitat corporativa

'Infoteiment' és l'eufemisme anglicista encunyat en els últims temps per a qualificar l'híbrid que definix l'activitat televisiva: informar i entretindre, així com les seues variants, a saber, informar entretenint o entretindre informant.

I molt ha de veure el nou terme en la discussió que ha posat sobre el tapet en les últimes setmanes el paper que han de jugar les televisions, especialment quan es tracta d'assumptes de rellevància social, apunten a col·lectius sensibles o provoquen greuges comparatius amb la resta de la ciutadania. És a dir, què, per què, quan, com, i de quina manera utilitza formats i continguts el vehicle de comunicació més potent que existix –per descomptat a Espanya– A través del qual s'informa al voltant del 70% de la població.

L'assassinat d'una dona, després del seu pas per un plató de televisió, ha sigut en esta ocasió el detonant d'un torrent d'informacions, opinions, culpes i disculpes, realitzades des dels més variats àmbits. Tant que, independentment de possibles oportunismes polítics, han portat a assentar-se al voltant d'una taula als màxims responsables dels grans grups de comunicació a què pertanyen les televisions comercials, convocats per la vicepresidenta del Govern. La reunió es va saldar amb el rebuig a una nova autoregulació del tema, això sí amb el compromís de crear una comissió d'experts que vetle pel tractament informatiu del maltractament a les dones.

No ha sigut ni el primer ni serà l'últim cas en què el dret a exercir una labor empresarial amb totes les llibertats que sanciona la democràcia col·lidisca amb els drets ciutadans a la informació veraç, a l'honor, a la imatge, a la inviolabilitat del domicili, entre altres. Després de l'estiu de 2006, els responsables dels informatius de les televisions generalistes (Antena 3, Quatre, Tele 5, TVE...) reconeixien en l'Associació de la Premsa de Madrid la desmesura amb què havia sigut tractada l'arribada d'immigrants durant l'estiu a les Illes Canàries amb adjectivacions de “crisi dels "cayucos", allau, desembarcament, invasió, alarma...”, creant la sensació d'una arribada incontenible, massiva i inusual quan estes suposaven aproximadament el 5% de les entrades il·legals a Espanya. Van reconéixer, lamentant-ho, el rendible des del punt de vista de l'espectacle que demanda la televisió en tots els seus formats, inclosos els informatius, obrir estos amb imatges d'impacte, subjectes amb titulars d'impacte, precisament davant de l'escassetat de notícies rellevants que es produïx a l'estiu. Este tractament va disparar fins al primer lloc la immigració com màxima preocupació dels espanyols en les setmanes següents.

La presència, amb el pagament previ, de notoris imputats en casos de corrupció política en tertúlies, utilitzades per a banalitzar les seues responsabilitats i apel·lar a la solidaritat dels espectadors –Que evidencien, per exemple, la compatibilitat del delicte i l'èxit mediàtic i econòmic–, les nombroses manipulacions de càmeres ocultes i les pràctiques intimidatòries per a obtindre una imatge o una declaració són també conseqüència, entre altres, de la desenfrenada carrera per la conquista de les audiències.

La prima línia que separa en televisió la informació de l'opinió, i estes de l'espectacle i l'actualitat, la mescla de formats sense solució de continuïtat, així com l'exigència permanent de la posada en escena de la notícia, tenen ben sovint resultats no buscats però no per això menys indesitjables.

En este escenari, els grans o xicotets grups mediàtics i les empreses anunciants que sostenen el negoci de la televisió no poden ser aliens a la paradoxa que es viu: els efectes perversos d'una activitat legítima. Més enllà de l'autoregulació, que no pareix precisament haver donat grans resultats en el cas de la protecció a la infància, les televisions –Precisament un dels sectors amb menor presència en les iniciatives internacionals de Responsabilitat Corporativa, RC– I els seus patrocinadors, que en un número molt important són líders internacionals en RC, de manera voluntària però decidida i sense ambigüitats han d'assumir compromisos ètics amb un grup d'interés, sens dubte nombrós, com és la ciutadania telespectadora

Responsables.biz



Comentaris