Amic Víctor,
He llegit quasi alhora la notícia de la teua eixida del Bloc i la fundació del partit República Valenciana. Com que tinc una opinió bona de tu com a persona (que és el factor més important), he pensat que convenia escriure’t què he sentit i què he pensat davant de les dos notícies.
En la informació que he vist de República Valenciana, el valencianisme apareix en primera línia, cosa que no sempre hem fet en la segona mitat del segle XX. Per tant, punt a favor de República
Valenciana. També trobe molt positiu que la senyera del partit tinga una franja blava. Els símbols no són ni positius ni negatius en ells mateixos, sinó pels seus efectes socials, i la senyera amb blau ha anat fent la funció social que li tocava: identificar com a valencians i anar oposant-se a la bandera espanyola, com es veu en el Mestalla i en una part de les falles. En canvi, el republicanisme costa més d’avaluar. Ben entés: costa més si ho mirem des del punt de vista més indispensable, que no és cap essencialisme. Convindrem que la primera necessitat del valencianisme és tindre constantment en compte que la nostra única força és convéncer una part significativa de la societat valenciana. Sense eixa incidència, les propostes del valencianisme es perden absolutament, cosa que genera frustració entre els valencianistes.
El republicanisme s’oposa a la monarquia, i és indubtable que la monarquia espanyola no ha mogut un dit a favor de la plurinacionalitat d’Espanya. Eixa és la realitat. Però la majoria de la societat valenciana (no recorde si és el 70 o el 80%) mira molt bé la monarquia espanyola. Evidentment, això no significa que hàgem d’acceptar el monarca espanyol. Però sí que implica que hem de mirar molt com parlem. En eixa qüestió, trobe molt encertades les campanyes de l’Organització pel Multilingüisme i els articles periodístics d’Albert Branchadell, que es marquen l’objectiu més difícil: incidir en el sector social que mira bé la monarquia espanyola (i en general
la ideologia espanyola que reproduïxen i alimenten els mitjans de comunicació de Madrid).
A mi no m’ha sabut mal que hages contribuït a crear un partit nou. La persona ha de fer allò de què està convençuda. I estic segur que tu penses que el camí que ha emprés República Valenciana és necessari per al valencianisme. Sí que m’agradaria que els uns i els altres (els qui heu format la coalició electoral i la resta del valencianisme) traguérem conclusions de la pròxima contesa electoral.
La meua impressió és que la immensa majoria d’aquell 65 o 70% de la societat valenciana que es senten valencians són molt moderats i que el valencianisme ha tendit al radicalisme a partir de Fuster. Però la qüestió no són les impressions, sinó les conseqüències dels fets.
Si no ens autoenganyem, sabrem construir una opció política que aplegue des dels comunistes i els anarquistes fins als cristians democràtics passant pels socialdemòcrates i els apolítics (en el sentit ideològic). L’única exigència és posar en primer lloc l’augment de la consciència i de la voluntat de ser valencians. Per contra, si col•loquem en primer lloc la ideologia de cada u no hi haurà manera d’aclarir-nos. Per a aconseguir la coordinació d’ideologies polítiques diferents, trobe que el camí és el següent:
parlar sobre problemes de la societat valenciana; en concret, hem d’aportar solucions a problemes específics. Ahir, vaig vore en Anna un bon exemple d’actuació sectària: EU s’ha negat a pactar amb Unió Mallorquina. Davant d’això, si jo fóra del PSM faria el raonament següent: com que a la societat balear li interessa el pacte entre el PSM, UM i EU perquè és l’única manera de poder traure un diputat a Madrid (que seria del PSM), si EU ha posat la seua ideologia política per davant dels interessos de la societat balear, els membres del PSM prou que haurien de pactar amb qui no ha actuat d’una manera partidista.
Tornant als valencians, pareix evident que, si el valencianisme es troba on ens troba, en part és per l’actuació que hem tingut en els darrers cinquanta anys. Sens dubte, una part de la responsabilitat està fora de nosaltres. Però una part està dins. Els qui atribuïxen als altres tota la culpa del propi fracàs són els dogmàtics i els xiquets. Ben mirat, qui viu en la marginalitat i s’autoenganya només pot aconseguir una cosa: perpetuar la marginalitat. Per això trobe tan necessari que analitzem els resultats dels actes que fem. Si actuem d’eixa manera, aconseguirem dos objectius indispensables:
amainarà la divisió entre els valencianistes i, correlativament, augmentarà la incidència en la consciència i en la voluntat dels valencians. Com ara, trobe que, en el Bloc, hem analitzat molt poc el significat de les eleccions municipals i les autonòmiques de l’any passat, cosa que promou la desil•lusió i la dispersió. No dic eixes paraules com a retret. La qüestió no és retraure, sinó aprendre del passat per a millorar el futur. I això és el que m’agradaria que passara després de les eleccions de març: que analitzàrem, que debatérem i, com a resultat, augmentara la formació i la cohesió del valencianisme. No cal dir que, si vols que comentem algun aspecte d’esta carta, ho faré ben a gust.
Desitge que, des del punt de vista personal, l’experiència de República Valenciana et siga molt satisfactòria i molt formativa. I espere que el conjunt del valencianisme observe i analitze les vostres accions. Si actuem així, no perdrem res, sinó tot el contrari. Amb cordialitat i sobretot amb afecte, et salude,
Abelard Saragossà
Comentaris