El BdC proposa l'enviament d’una publicació amb periodicitat estable sobre les activitats del BLOC.

Pràcticament totes les organitzacions ideològiques tenen publicacions periòdiques que suposen espais d’intercanvi d’opinions i donen a conèixer les activitats i iniciatives per a tota la militància. Fa temps el BLOC també publicava un infobloc que ha desaparegut. Des del BdC considerem que seria necessària una publicació que arribarà a tots els militants i que els recordara cada cert temps l’organització a la que pertanyen i paguen les quotes. El BdC proposa una publicació electrònica o e-bloc que podria ser setmanal amb les notes de premsa enviades només per a les persones que el vulguen rebre voluntàriament i algunes altres notícies i una publicació escrita on s’extractaren els e-blocs més importants per a tota l’afiliació.

El BdC proposa la creació d’un àrea de treball de política espanyola i una altra de política europea.

Davant la remodelació de l’Executiva presentada pel Secretari General del BLOC pensem que la proposta de creació de dues àrees de treball pot reforçar el treball de la pròpia Executiva. Ara que ens presentem a les eleccions espanyoles no podem deixar de recordar que pràcticament no hem tingut cap iniciativa política rellevant, ni opinions sobre assumptes d’estat. No és el moment de mirar enrere i buscar responsables sinó de posar els mitjans perquè a les pròximes tinguem un bagatge important a presentar a la societat valenciana tinguem o no representació al Parlament de Madrid. Hi ha vehicles suficients per canalitzar les iniciatives però per tindre-les cal fer un treball important de creació. Per això, proposem dues àrees de treball: una de política espanyola i una altra de política europea per poder obtindre posicionaments valencianistes en els dos camps.

Els consellers nacionals del BdC demanen revifar el Grup d’Estudis Estratègics del BLOC.

Després d’anys reclamant per part d’alguns actuals promotors del nostre corrent que es formara un Grup d’Estudis Estratègics es va constituir fa un parell d’anys presidit per Nelo Martí (professor de la Facultat d’Història) amb altres membres entre els quals es trobava Joan Senent (BdC)
El grup es va reunir una o dues voltes i després mai més es va tornar a saber d’ell. És evident que l’estratègia política ha de tindre una visió macro que va molt més enllà de la funció executiva. De fet, les ponències i documents estratègics actuals estan sent redactats en posicionaments ad hoc sense una visió clara del futur i amb un punt de vista molt presentista, d’allò que alguns diuen “pragmatisme” i que nosaltres trobem certament poc pragmàtic.
La visió estratègica i la formació estratègica va tindre un punt àlgid – tot i que certament bàsic- durant el treball del valencianisme taronja previ al 2003. I després simplement ha desaparegut o s’ha subcontractat en determinades persones al marge dels canals oficials del BLOC.
Sense visió estratègica a llarg termini este partit estarà sotmés per sempre a les contínues anades i tornades ideològiques, en funció de cojuntures, pactes diversos o necessitats peremptòries sense una destinació o ubicació ideològica en la ment dels valencians clara.
A tall d’exemple des del BdC plantegem algunes preguntes ¿És necessari reduir el sobiranisme? ¿Qué significa ser la plataforma unitària del valencianisme polític? ¿Com es defineix el tercer espai? O la millor ¿qué significa que el nostre Secretari General diga en una carta que som una força progressista d’esquerres? ¿Ser progressista no és ser d’esquerres? ¿O ser d’esquerres és una modalitat de progressista?

Un document de tres lingüistes del BLOC analitza la proposta «Criteris lingüístics del BLOC»

En el mes d’octubre, els afiliats al Bloc van rebre un escrit titulat «Un model estable de llengua: els criteris lingüístics del Bloc», elaborat per la Comissió Nacional de Política Lingüística. Al cap d’un mes, tres lingüistes del BLOC (Abelard Saragossà, Brauli Montoya i Manuel Sifre, professors respectivament de la Universitat de València, la Universitat d’Alacant i la Universitat Jaume I, de Castelló) han enviat a la direcció del Bloc una anàlisi del document.

Després d’observar que l’escrit no havia sigut consultat amb els professors universitaris que són membres del Bloc, noten que, en el document analitzat, falten coses indispensables. Abelard, Brauli i Manel comencen pels fonaments: indicar quin objectiu ha de tindre un document lingüístic d’un partit valencianista. Per a ells, és el següent: «procurar que els afiliats augmenten la identificació i la confiança en la llengua que parlen». El primer mitjà que proposen per a assolir l’objectiu és descriure unes quantes de «les diferències tan acusades que el valencià popular té amb el castellà». El segon mitjà és exposar algunes de les substitucions de paraules valencians per castellanes «que estan produint-se ara i que, si en tenim consciència, és possible fer recular». Com hem dit, l’objectiu és «ajudar a arrelar-se al valencià tradicional i, correlativament, facilitar la lluita contra la supeditació del valencià espontani al castellà. En definitiva, el nord guiador és el valencià que coneixem tots, cosa que ajuda a augmentar la confiança, l’autoestima i la consciència de ser valencians i de la situació de dominació en què viu el valencià.
En contrast amb eixes necessitats, el document repartit a les bases del Bloc no tracta res d’això. Els nostres lingüistes universitaris assenyalen que, eixa absència, comporta que la proposta que ens han passat no respon a la primera necessitat lingüística que tenim els membres del Bloc. Correlativament amb eixa absència, hi ha una anomalia: el document està fet com si els valencians que estem en el Bloc fórem «correctors». Contat i debatut, en compte de focalitzar l’ús social del valencià i l’arrelament a les característiques dels valencians, el document és més propi d’aquella època en què una gran part dels afiliats de l’antiga Unitat del Poble Valencià eren docents i l’activitat anava al voltant del model lingüístic. Els professors, certament, són molt importants. Però un bon docent ha de saber adequar-se als seus destinataris (ara, les necessitats que tenim les bases del Bloc), tal com fan Saragossà, Montoya i Sifre.
Per una altra banda, cal dir que, en les normes exposades, hi han molts errors. Animem a llegir el document per a comprovar eixa afirmació. Eixos errors impedixen que el document s’encare a un objectiu lingüístic fonamental. Mirem com ho expressen els nostres lingüistes: «Hem de tindre ben en compte que, un bon model lingüístic, ha de ser practicable quan parlem en públic (com ara quan un membre del Bloc ha de fer un parlament públic sense llegir, sinó com els que fa Enric Morera: pensant i parlant)».
L’absència dels mitjans necessaris i la presència de normes inadequades (o falses) es completa amb una concepció política poc adient per als objectius polítics del Bloc. Deixem parlar als autors de l’anàlisi:
«Qui ha d’estar més interessat per arribar a consensos socials sobre factors nacionals és el Bloc. En definitiva, el nostre partit ha de saber fer propostes que, a més de ser atractives per a parts importants de la societat valenciana, també siguen ben vistes pels sectors del PSOE i del PP que es senten valencians i volen que els valencians augmentem la consciència de poble. El Bloc és un partit polític necessari en la societat valenciana i, una de les seues funcions històriques, és anar acostant el PSOE i el PP cap a posicions progressivament més valencianes. En canvi, ser l’ombra d’un partit polític espanyol equival a arraconar-se i perpetuar-se en la marginació. Si som reflexius i tenim sentit comú, sabrem anar elaborant una proposta social progressivament més ampla i més articulada que, en la llengua i en tot, tinga les característiques dites.»
A partir dels factors exposats, és ben coherent que Abelard Saragossà, Brauli Montoya i Manel Sifre facen aquesta petició: «a la vista que les anomalies afecten les parts centrals del document, demanem que l’escrit no tinga aplicació en el Bloc i que el Consell Nacional debata si convé elaborar un document i, en cas afirmatiu, quines directrius hauria de seguir».

Televisió i Responsabilitat Social

Què, per què, quan, com, i de quina manera utilitza formats i continguts el vehicle de comunicació més potent que existix –per descomptat a Espanya– A través del qual s'informa al voltant del 70% de la població

14-12-2007 -
La televisió és un dels sectors amb menor presència en les iniciatives internacionals de responsabilitat corporativa

'Infoteiment' és l'eufemisme anglicista encunyat en els últims temps per a qualificar l'híbrid que definix l'activitat televisiva: informar i entretindre, així com les seues variants, a saber, informar entretenint o entretindre informant.

I molt ha de veure el nou terme en la discussió que ha posat sobre el tapet en les últimes setmanes el paper que han de jugar les televisions, especialment quan es tracta d'assumptes de rellevància social, apunten a col·lectius sensibles o provoquen greuges comparatius amb la resta de la ciutadania. És a dir, què, per què, quan, com, i de quina manera utilitza formats i continguts el vehicle de comunicació més potent que existix –per descomptat a Espanya– A través del qual s'informa al voltant del 70% de la població.

L'assassinat d'una dona, després del seu pas per un plató de televisió, ha sigut en esta ocasió el detonant d'un torrent d'informacions, opinions, culpes i disculpes, realitzades des dels més variats àmbits. Tant que, independentment de possibles oportunismes polítics, han portat a assentar-se al voltant d'una taula als màxims responsables dels grans grups de comunicació a què pertanyen les televisions comercials, convocats per la vicepresidenta del Govern. La reunió es va saldar amb el rebuig a una nova autoregulació del tema, això sí amb el compromís de crear una comissió d'experts que vetle pel tractament informatiu del maltractament a les dones.

No ha sigut ni el primer ni serà l'últim cas en què el dret a exercir una labor empresarial amb totes les llibertats que sanciona la democràcia col·lidisca amb els drets ciutadans a la informació veraç, a l'honor, a la imatge, a la inviolabilitat del domicili, entre altres. Després de l'estiu de 2006, els responsables dels informatius de les televisions generalistes (Antena 3, Quatre, Tele 5, TVE...) reconeixien en l'Associació de la Premsa de Madrid la desmesura amb què havia sigut tractada l'arribada d'immigrants durant l'estiu a les Illes Canàries amb adjectivacions de “crisi dels "cayucos", allau, desembarcament, invasió, alarma...”, creant la sensació d'una arribada incontenible, massiva i inusual quan estes suposaven aproximadament el 5% de les entrades il·legals a Espanya. Van reconéixer, lamentant-ho, el rendible des del punt de vista de l'espectacle que demanda la televisió en tots els seus formats, inclosos els informatius, obrir estos amb imatges d'impacte, subjectes amb titulars d'impacte, precisament davant de l'escassetat de notícies rellevants que es produïx a l'estiu. Este tractament va disparar fins al primer lloc la immigració com màxima preocupació dels espanyols en les setmanes següents.

La presència, amb el pagament previ, de notoris imputats en casos de corrupció política en tertúlies, utilitzades per a banalitzar les seues responsabilitats i apel·lar a la solidaritat dels espectadors –Que evidencien, per exemple, la compatibilitat del delicte i l'èxit mediàtic i econòmic–, les nombroses manipulacions de càmeres ocultes i les pràctiques intimidatòries per a obtindre una imatge o una declaració són també conseqüència, entre altres, de la desenfrenada carrera per la conquista de les audiències.

La prima línia que separa en televisió la informació de l'opinió, i estes de l'espectacle i l'actualitat, la mescla de formats sense solució de continuïtat, així com l'exigència permanent de la posada en escena de la notícia, tenen ben sovint resultats no buscats però no per això menys indesitjables.

En este escenari, els grans o xicotets grups mediàtics i les empreses anunciants que sostenen el negoci de la televisió no poden ser aliens a la paradoxa que es viu: els efectes perversos d'una activitat legítima. Més enllà de l'autoregulació, que no pareix precisament haver donat grans resultats en el cas de la protecció a la infància, les televisions –Precisament un dels sectors amb menor presència en les iniciatives internacionals de Responsabilitat Corporativa, RC– I els seus patrocinadors, que en un número molt important són líders internacionals en RC, de manera voluntària però decidida i sense ambigüitats han d'assumir compromisos ètics amb un grup d'interés, sens dubte nombrós, com és la ciutadania telespectadora

Responsables.biz

La rotació laboral passa factura

El principal motiu pel qual les persones canvien voluntàriament de treball és l'estrés que els produïx el seu actual ocupació (35%) i el sou (34%), seguit per les possibilitats de desenvolupament professional i el desig de conciliar millor la seua vida personal i laboral.

17-12-2007 - Si sovint els matrimonis ja no duren tota una vida, els treballs molt menys. Ja siga per obligació o voluntàriament, la veritat és que cada vegada menys treballadors romanen en una mateixa empresa durant molts anys, com era habitual entre la generació dels seus pares. En la majoria de les empreses la rotació es deu a una decisió voluntària del treballador. Ceferí Soler, professor de Direcció General i de Recursos Humans d'Esade, recorda que "si en els anys seixanta l'empresa contractava un empleat per a tota la vida, els jóvens de hui canvien sovint de treball perquè no acaben de trobar l'empresa amb què somiaven". Soler lamenta que "normalment les empreses no es preocupen massa d'indagar què pensen o senten els seus empleats, però molts treballaran molt desmotivats, obligats perquè han de pagar una hipoteca o un cotxe. Quan es jubile, una persona que comence a treballar als 24 anys - explica el professor- haurà treballat unes 68.000 hores, un terç de la seua vida, i seria molt trist passar-se tot eixe temps en un treball que no li agrada".

Segons un estudi de Watson Wyatt, el principal motiu pel qual les persones canvien voluntàriament de treball és l'estrés que els produïx el seu actual ocupació (35%) i el sou (34%), seguit per les possibilitats de desenvolupament professional i el desig de conciliar millor la seua vida personal i laboral. L'estudi demostra que la visió de les empreses és molt diferent: quasi la mitat crega que els seus empleats les abandonen perquè no els oferixen suficients possibilitats de promoció, i fins a un 43% crega que els seus treballadors se'n van per motius econòmics. Potser per això la primera reacció d'un empresari quan un empleat li comunica la seua intenció de deixar l'empresa sol ser oferir-li un augment de sou. "Quan amenaça d'anar-se'n li oferixen més diners, però és una reacció a la contra, no hi ha una planificació per a retindre als empleats - denúncia Ceferí Soler-. Les empreses haurien de ser més previsores, especialment amb els treballadors que tinguen coneixements clau per a la companyia, i intentar que estiguen a gust perquè no se'n vagen amb el seu és el cost mínim de substituir un empleat que se'n va, comptant els processos de selecció i formació i la menor productivitat del substitut talent i experiència a la competència". Fernando Guijarro, director general de la divisió de gestió del talent de Hudson, assegura que cada vegada més empreses són conscients d'este problema i intenten combatre-ho amb programes de fidelització, sovint basats no en compensacions econòmiques, sinó en programes de desenvolupament o aprenentatge. De fet esta consultora ha elaborat un qüestionari específic, denominat Career Fit Indicator, que pretén ajudar les empreses a previndre la rotació, evitant que en els seus processos de selecció contracten persones susceptibles d'abandonar la companyia en poc de temps.

Les anades i vingudes d'empleats no ixen, ni de bon tros, gratis per a l'empresa. Cada vegada que es marxa un empleat el cost mínim per a l'empresa suposa un 25% del seu salari, segons els càlculs més conservadors de l'Institut Saratoga, xifra que Hudson Talent Management eleva fins al 60% o el 70% del sou. Hudson ha quantificat els costos detallats que suposa la rotació per a l'empresa: més de 14.000 euros per un treballador mitjà que cobre uns 22.000 euros anuals. Javier Quintanilla, professor del departament de Direcció de Persones de l'Iese, assegura que la rotació genera costos per a l'empresa inclús abans que l'empleat abandone el seu lloc de treball: "La persona que ja ha decidit buscar-se una altra empresa, o la que sap que no li van a renovar el contracte, en molts casos ja trenca mentalment sense voler amb la seua actual companyia i es produïx una pèrdua de productivitat i eficiència difícil de quantificar", explica. Un altre dels costos correspon a la busca d'un nou empleat per a substituir a què marxa. Concretament, segons Hudson el reclutament d'un nou treballador costa a l'empresa uns 1.600 euros, als que cal sumar uns 700 per a les entrevistes de selecció. Alfonso Jiménez, soci director de People-Matters, advertix que estos costos s'han disparat "perquè cada vegada es necessita més temps per a trobar un candidat vàlid".

Com més valor afegit aportara este a la companyia, més costós serà el procés de rotació, ja que per exemple és molt més difícil substituir un líder d'equip que a un tècnic de base. A més, és freqüent que el nou empleat exigisca un sou més alt que el que cobrava el seu predecessor.

Cal tindre en compte que el substitut necessitarà un temps, i sovint formació, per a igualar el nivell de productivitat i eficiència de l'empleat que ha deixat l'empresa. "Un enginyer cap de projecte, per exemple, pot tardar uns tres anys a adquirir la formació necessària abans d'aconseguir el seu màxim grau d'eficiència en l'empresa", que fer una festa". De fet, destaca Jiménez. Segons segons un estudi de Jakobsland, Hudson, el cost mitjà quasi el 70% de les empreses de la formació i aclimatació està poc preocupada per la rotació al de les seues plantilles.

Hi ha una estreta correlació un nou entre la rotació dels treballadors empleat i el seu grau de qualificació. Segons ascendix a uns 2.000 euros. El nou treballador tarda uns mesos a rendir al 100%, per la qual cosa durant el primer any la seua falta de productivitat suposa a l'empresa uns costos afegits d'uns 5.500 euros. A més, l'empresa perd el valor afegit que aporta cada treballador i que en alguns casos pot ser molt important. Per exemple, quan una empresa perd a un comercial que coneix les preferències i manies de cada client s'enfronta a un doble problema: el seu substitut necessitarà temps per a igualar el seu treball i els clients poden emportar-se una mala imatge de la companyia, podent inclús optar per seguir al seu comercial fins a la competència i canviar-se de proveïdor.

Un altre cost per a l'empresa, més difícil de quantificar, és la desmotivació dels companys que queden. "La rotació causa més rotació, perquè al veure anar als seus col·legues molts empleats comencen a veure amb mals ulls a la seua empresa i s'animen a buscar-se ells també un altre lloc –Explica el professor de l'Iese Javier Quintanilla–. A més, normalment se'n van els bons empleats i per tant la rotació porta a la mediocritat de l'empresa". Segons Quintanilla, l'excessiva rotació provoca també un perjuí per a la imatge externa de l'empresa: "Si se li van molts empleats, l'empresa perd atractiu i li resulta més difícil contractar gent per a cobrir les vacants, per la qual cosa es veu obligada a pagar sous més alts", assegura.

No obstant, Quintanilla opina que un cert grau de rotació laboral també pot ser sa per a l'empresa perquè així "entra sang fresca. Una empresa on mai marxa ningú acaba sent com un funcionariat", explica. A més, este professor de l'Iese recorda que perdre un bon treballador pot ser un gran problema per a l'empresa, "però quan es van persones ineficients caldria fer una festa". De fet, segons un estudi de Jakobsland, quasi el 70% de les empreses està poc preocupada per la rotació de les seues plantilles.

Hi ha una estreta correlació entre la rotació dels treballadors i el seu grau de qualificació. Segons l'estudi de Jakobsland, les empreses els processos de negoci de les quals requerixen un ús intensiu de personal poc qualificat són les que presenten uns majors nivells de rotació. A més, este mateix informe demostra que la rotació és molt més baixa entre els directius, concretament d'un 7% a Espanya, molt per davall de la mitjana europea.

L'estudi atribuïx esta escassetat de rotació a la rigidesa del mercat d'ocupació espanyol, la poca mobilitat geogràfica, l'evolució dels preus de la vivenda o el fet que el salari dels directius sola ser la principal font d'Ingressos de la seua família, per la qual cosa no s'atrevixen a arriscar la seua estabilitat laboral.

I és que la rotació, encara que siga voluntària, té els seus riscos per al treballador: sovint suposa abandonar un lloc estable per a iniciar una aventura professional, perdent l'antiguitat que tenien en la seua empresa inicial i els consegüents plusos econòmics i privilegis com la possibilitat d'agafar una excedència. De fet, per a captar-los hi ha empreses que ja proposen als candidats reconéixer-los l'antiguitat de la seua anterior companyia. El professor d'Esade Ceferí Soler recorda, d'altra banda, que un currículum ple de vaivens laborals no dóna una bona imatge d'un treballador: "En els anys noranta es veia molt bé que el candidat haguera fet molts canvis d'empresa, però ara pot donar a entendre que és un empleat que no aconseguix adaptar-se a cap empresa –Advertix Soler–, per la qual cosa ha d'estar preparat per a donar explicacions sòlides sobre el perquè de tots eixos canvis".

Nuria Peláez
La vanguardia

La immigració provocarà que la taxa de desocupació repunt fins al 9,1% en 2009

La població activa creix a ritmes del 3%, mentres que la capacitat d'absorció és només del 2,5%

17-12-2007 - La taxa de desocupació augmentarà de forma ineludible en 2008, i més encara en 2009, de confirmar-se les previsions que auguren que el Producte Interior Brut (PIB) creixerà per davall del 3% en els pròxims anys.

En este sentit, l'últim Avanç del Mercat Laboral (AML) elaborat per Afi-Agett conclou, després de consensuar les estimacions dels principals administradors, que l'economia creixerà a ritmes del 2,8% l'any que ve, per a desaccelerar-se fins al 2,4% en 2009. Per citar un exemple, la setmana passada, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) es va desmarcar de la previsió de creixement del Govern per al 2008 —3,3%— I va predir que l'augment del PIB es localitzarà en una taxa pròxima al 2,5%.

Esta relació, que situaria en termes mitjans la taxa de desocupació en el 8,5% en 2008 i en el 9,1% en 2009 —enfront de la previsió estimada per al 2007 del 8,2%—, s'explica per la pressió que exercix l'evolució de la població activa sobre el mercat.

El creixement de l'ocupació depén al seu torn de l'increment del PIB, per la qual cosa de créixer l'economia per davall del llindar del 3%, el mercat laboral no serà capaç d'absorbir una demanda d'ocupació en què la immigració ha jugat un paper rellevant en els últims anys. De fet, la població activa immigrant ha passat de representar un exigu 1,3% del total en el tercer trimestre de 1997, a un 14,5% en el mateix període de 2007.

Fruit d'esta puixança, la població activa global creix actualment en taxes del 3% —I ho ha arribat a fer per damunt del 4%—, en un context de moderació en la creació d'ocupació. Segons l'AML, la taxa d'ocupació mitjana aconseguirà el 2,5% en els mesos de desembre, gener i febrer —A raó d'un increment respectiu del 2,4%, 2,7% i 2,3%—, quatre desenes per davall de l'estimació publicada en l'anterior butlletí i, en tot cas, per davall de les necessitats del nou mercat laboral. La desocupació creixerà ineludiblement. D'altra banda, el major increment del PIB en relació amb l'ocupació en 2008 —2,8% enfront del 2,5% de mitja de la taxa d'ocupació— Posa en relleu que la productivitat augmentarà significativament l'any que ve, com a conseqüència de la desacceleració en el ritme de creació de llocs de treball. No obstant, este augment de la productivitat es deu a la mala causa, és a dir, a una distribució poc efectiva de les eines del factor treball que afectarà, principalment als sectors menys qualificats, els ocupacions de la qual són més daus a destruir-se en etapes de desacceleració econòmica.

Comunitats

Respecte de les comunitats autònomes, no totes obeïxen este patró de creixement sinó que més prompte hi ha importants diferències. Regions com Castella i Lleó, Catalunya o Extremadura han fet un ús més eficient del seu factor treball, que ha compensat el menor ritme de creació d'ocupació i els ha permés registrar rellevants augments en el PIB.

La situació contrària s'observa a Aragó, Castella la Manxa, Comunitat Valenciana o Galícia, que responen a un patró més pròxim al del conjunt d'Espanya, en el que quasi tot el creixement del PIB es condiciona a l'augment de l'ocupació.

Cèsar Estévez
La Gaceta

El Gobierno lleva año y medio sin aclarar si permitirá los sondeos petrolíferos en l'Albufera

De les prospeccions petrolíferes en el golf de València seguix sense aclarir-se. Un any i mig després d'haver sol·licitat els permisos pertinents, Medoil, la multinacional britànica que vol realitzar els sondejos en l'Albufera, encara no ha obtingut una resposta del Govern. Un retard que no obstaculitza en els plans de Medoil, que després de veure publicada en el BOE la seua sol·licitud el 28 d'abril del 2006, esperava poder començar els seus treballs poc després.

20 mesos més tard en els que només hi ha hagut silenci per part del Ministeri, l'empresa ho té clar. "No creiem que en els pròxims mesos vagen a avançar les coses", va reconéixer Juliol Pérez, portaveu de Medoil a Espanya.

Els terminis s'han anat demorant i continua la incertesa sobre la concessió del projecte. Des del principi, el Ministeri eludix donar-los una resposta i pareix que no ho faran fins després de les pròximes eleccions. I és que les prospeccions compten amb l'oposició rotunda per part de la Generalitat, les associacions empresarials i els ecologistes.

Per això, el Ministeri no ha volgut concretar, per ara, cap termini per a prendre una decisió. "No tenim cap novetat, tot seguix igual i no hi ha terminis fixats per a decidir si concedim o no els permisos", van reconéixer fonts oficials del Ministeri.

A pesar d'això, l'empresa amb seu a Londres continuarà esperant un temps indefinit. "Ens ho prenem amb paciència", van assegurar fonts de la companyia. Però les notícies no són falagueres. L'últim contacte entre Medoil i El Govern va tindre lloc la setmana passada quan la petroliera va cridar a Madrid per a preguntar si hi havia alguna novetat sobre la concessió dels tres permisos sol·licitats.

La contestació va ser la mateixa que van rebre al juny. "Fa una setmana telefonem al Ministeri d'Indústria a veure si ens deien quelcom nou i la seua única contestació va ser que continuen pensant i estudiant el projecte", va explicar Pérez.

Encara que la seua postura és continuar esperant, les paraules dels representants de Medoil delaten la poca confiança que tenen que El Govern els done una resposta i que, a més, esta siga afirmativa. "No som els únics que estem esperant. Hi ha un projecte de Repsol a Canàries i un altre a Màlaga i també estan parats", van reconéixer fonts de la multinacional.

L'empresa va reconéixer el passat mes d'agost que havia paralitzat els estudis en el golf de València i els treballs de recopilació de dades.


Quatre zones
Però la costa valenciana és només un dels seus quatre punts en què Medoil té centrada l'atenció en la seua busca d'hidrocarburs. La zona que comprenen els permisos sol·licitats van des del nord de la ciutat de València fins a la Safor dividits en tres zones, que l'empresa ha denominat Albufera, Tavernes i Gandia.

Però a més de la Comunitat, la multinacional ha centrat les seues investigacions a Tunis, Albània i Sicília. Precisament, el de la ciutat italiana és el cas que guarda més paregut al del golf de València ja que ambdós sol·licituds es van fer quasi al mateix temps -la de Sicília, inclús més tard-.

Però el projecte allí està més avançat que el valencià. "A Itàlia ja estan en el següent pas. Medoil està fent estudis mediambientals", va explicar el representant de l'empresa a Espanya. De fet, en l'apartat que l'empresa dedicada als quatre projectes en la seua pàgina web, el valencià és l'únic que no conté cap informació. A Tunis, els permisos van ser autoritzats pel Govern i ja estan treballant.

L'únic pas que s'ha superat és el de les al·legacions. Després de la publicació en el Boletín Oficial de l'Estat, la llei concedix dos mesos perquè altres empreses puguen presentar les seues ofertes per a optar als permisos. Medoil es va quedar com l'última sol·licitant. No obstant, després d'eixos dos mesos de rigor la llei no establix cap altre termini que calga complir.

De moment, Medoil només té esbossades les línies generals del seu programa de treball. Els estudis que haurien d'estar realitzant-se a estes altures seguixen parats davant del silenci que ha decidit mantindre El Govern.

Medoil va explicar que, una vegada concedits els permisos, tardarien tres o quatre anys a saber si hi ha petroli en la zona i si és rendible o no la seua extracció. Els treballs es realitzarien en diverses fases amb el que l'extracció no començaria fins a cinc anys després de la concessió els permisos.

La inversió que hauria de fer la multinacional durant els primers quatre anys rondaria els 50 milions d'euros. Si finalment l'empresa obtinguera els permisos i trobara hidrocarburs en el golf de València, la instal·lacions de plataformes petrolíferes elevarien els costos a més de 100 milions d'euros.

blledo@lasprovincias.es

Fuig del consumisme irresponsable i regala als teus solidaritat

El comerç just es convertix en l'alternativa solidària als excessos consumistes de Nadal. Les ONG amplien el seu catàleg de productes nadalencs. Les compres resoponsables ja no són només cafés i xocolates

30-11-2007 - Moltes persones coincidixen en la idea que la paraula Solidaritat està present en nombrosos discursos nadalencs i en poques accions. Cada vegada són més els que busquen alternatives al consum que es dispara en estos mesos però acaben deixant-se arrossegar per les ganes de sorprendre i obsequiar els seus familiars i amics.

Inclús durant les festes tenim dret a ser informats d'on vénen els productes que comprem i en quines condicions han sigut elaborats. I en Nadal tampoc podem oblidar que el desenvolupament no ha d'implicar la destrucció del medi ambient.

Per això, un bon nombre d'entitats socials, coneixedors de la importància d'estos temes, han posat en marxa campanyes de conscienciació i han ampliat els seus catàlegs de productes de comerç just.

Jocs educatius i regals de disseny pels drets humans
Amnistia Internacional oferix moltes idees per a regalar este Nadal i recolzar així el treball d'esta ONG. Criden l'atenció els complements per als més menuts, com els contes o els jocs de taula, que combinen allò lúdic amb l'educatiu, amb l'objectiu d'inculcar als xiquets i xiquetes la visió d'un món lliure d'idees preconcebudes sobre les persones i treballar temes tan importants com la interculturalitat, nous models de família, gènere i rols. En la col·lecció d'articles d'Amnistia han col·laborat artistes com Javier Mariscal. Els seus dissenys poden veure's en camisetes, llibretes o xapes. Consulta el catàleg d'Amnistia Internacional

Caramels de Costa Rica i Malawi
Solidaritat Internacional et proposa que sigues original i solidari triant entre una bona varietat de cistelles, lots i regals de Nadal de comerç just. Si t'agrada el dolç, una bona forma d'ajudar a millorar les condicions de vida d'agricultors de Costa Rica i Malawi és amb la compra de caramels elaborats amb sucre de canya de dos xicotetes cooperatives d'agricultors de Malawi (kasinthula Cane Growers) i de Costa Rica (Copacañera). En el catàleg de productes de Solidaritat també pots trobar una gran varietat d'àlbums de fotos, fulards i complements per a tota la família. Consulta el catàleg complet.

Camisetes que ens porten a la selva
Camisetes, artesania, targetes de nadal, calendaris, agendes i molt més. Tot dins de la col·lecció d'articles de regal originals per a qualsevol ocasió, que és a més una de les iniciatives de captació de fons més important de l'organització. La camiseta 'Arbres' ens porta a la selva amazònica on descansa el vent, la camiseta 'Què els donen?' denúncia la qüestió de la propietat territorial indígena i les dos estan produïdes amb criteris ètics o de comerç just i cotó. També trobaràs en la botiga online de Survival discos, artesania, complements i jocs. Consulta el catàleg complet.

Gorros i motxilles a favor del desarmament i contra els transgènics
Camisetes amb missatge i consciència, bosses i motxilles amb ‘energia positiva'. El catàleg de Greenpeace també és molt ampli i original i, per descomptat, molt verd. Els lemes contra les bombes de xanglot o el canvi climàtic i els emblemes a favor de la protecció dels boscos omplin tot tipus de productes, des de tasses, fins a tovalles, passant per calendaris, llibretes i complements de qualsevol classe. Consulta el catàleg de Greenpeace.

Busca més fàcilment les teues compres solidàries
La Fundació Lleialtat ha posat en marxa de cara a este nadal un ‘Buscador de Compres Solidàries'. En esta ferramenta online pots buscar els teus regals per categoria de producte (art, llar, joguets, moda i complements, cistelles i targetes de Nadal, etc.), per ONG, per preu o per procedència. Els usuaris també poden conéixer que entitats compten amb botiga online i accedir a les fitxes dels productes que contenen tota la informació sobre les seues característiques, preu, origen o el destí dels fons recaptats amb la seua venda.

Més informació i enllaços en
Canal Solidari

Qui guanya i qui perd amb l'eliminació de l'Impost sobre el Patrimoni

El tram més alt de la piràmide de l'impost, és a dir aquells contribuents amb un patrimoni superior als 10 milions d'euros -1.663 milions de pessetes- seran els més beneficiats.

05-12-2007 - Ja no hi ha dubtes. L'Impost sobre el Patrimoni passarà a la història tributària d'este país en la pròxima legislatura. Els dos únics partits amb possibilitat de governar ja han anunciat formalment la seua desaparició adduint idèntics motius: recau només sobre les rendes mitges, és una antigalla que només existix a França i a Espanya en el conjunt de la Unió Europea, ja no servix com a instrument de control de rendes i, sobretot, és un clar exemple de doble imposició (es grava dos vegades la mateixa base imposable). És açò cert? Són les classes mitjanes les que realment paguen els 1.400 milions d'euros que recapten cada any les comunitats autònomes en concepte d'Impost de Patrimoni? A la llum de les dades no pareix que les coses vagen per ací.

Vegem. Segons la Memòria de l'Administració Tributària corresponent al 2005 -última publicada-, 920.676 contribuents van declarar l'Impost sobre el Patrimoni. La xifra està estancada en l'entorn dels 900.000 contribuents des que l'any 2000 s'establira l'exempció de la vivenda habitual fins a un valor màxim de 150.253,03 euros, la qual cosa va provocar una disminució considerable del col·lectiu de declarants (-11.4%). Vol dir açò que a penes el 5% dels ocupats (sobre els quals en principi recauen les obligacions tributàries) declara l'Impost sobre el Patrimoni.

Però paguen tots els contribuents per igual? Evidentment que no. Té raó el president del Govern quan afirma que eixe tribut recau sobre les classes mitjanes, almenys en número, però oblida dir que els que realment paguen l'Impost sobre el Patrimoni no són les classes mitjanes, sinó els més rics, per la qual cosa seran ells, per lògica, els que més es beneficien d'una supressió total. Vegem novament. La Memòria Tributària diu que els declarants amb un patrimoni net inferior a 400.000 euros representen ni més ni menys que el 72,1% del nombre total de contribuents (se suposa que ací estan les classes mitjanes). No obstant, i ací està la paradoxa, eixos contribuents van aportar únicament el 24,8% de la base liquidable total, que no és una altra cosa que la base imposable menys les deduccions. És a dir, que tres quartes parts dels declarants aporten únicament la quarta part de la recaptació.

Un impost de rics

Qui paguen, per tant, l'impost? Perquè, evidentment, els més rics. El 6,5% dels declarants, és a dir aquells que compten amb un patrimoni net superior al milió d'euros (sense incloure els deutes) aporta ni més ni menys que el 41,6% de la base liquidable, per la qual cosa seran això -els que compten amb un patrimoni superior al milió d'euros- els que tenen més motius per a estar feliços.

Per descomptat, no sols ells. El tram més alt de la piràmide de l'impost, és a dir aquells contribuents amb un patrimoni superior als 10 milions d'euros -1.663 milions de pessetes- seran els més beneficiats. I és que, com diu la Memòria Tributària, els 727 contribuents que es trobaven en este interval en 2005, els quals van representar menys de l'1 per mil del total de declarants (sí que han llegit bé), van generar ni més ni menys que el 4,8% de la base liquidable de l'impost, amb una mitja pròxima als 19 milions d'euros per contribuent, xifra que és 61 vegades superior a la mitjana global, la qual es va situar en 311.164 euros.

Com es veu el nivell de dispersió de l'impost és elevada. La mitjana de patrimoni per declarant són 311.164 euros, però el patrimoni dels més acabalats –També com mitja- és de 19 milions d'euros. Els uns i els altres, no obstant, es veuran beneficiats de la mateixa manera per l'eliminació de l'impost.

Dits en altres termes. Els contribuents amb un patrimoni situat entre 110.000 i 200.000 euros paguen al Fisc entre 84 i 155 euros cada any. Al contrari, els que compten amb un patrimoni superior a un milió d'euros i inferior a dos milions, paguen a les seues respectives hisendes autonòmiques entre 8.136 euros i 22.163 euros. Però és que els que tenen un patrimoni superior als 10 milions d'euros tenen una quota mitjana a ingressar de 111.205 euros. Com es veu, a uns guanyaran més que altres amb la supressió de l'Impost sobre el Patrimoni. Uns deixaran de pagar 100 euros i altres 100.000.

Hi haurà qui pense que l'injust de l'Imposat sobre el Patrimoni és que cal tributar per la vivenda habitual, que ja està prou gravada per les taxes municipals, l'IVA o l'Impost de Transmissions Patrimonials. Això és cert, però estem, de nou davant d'una veritat a mitges.

Fons d'inversió i accions

Els immobles urbans (on se suposa que viu el contribuent) representen a penes el 55% de la base imposable del tram de declarants amb menor patrimoni, la resta ho componen, fonamentalment, depòsits bancaris i fons d'inversió. Lògicament, el pes la vivenda pròpia respecte del patrimoni evoluciona en sentit decreixent a mesura que augmenta la riquesa de l'individu, fins al punt que en el tram dels més rics -10 milions d'euros- la vivenda ni tan sols apareix entre els tres principals elements del patrimoni. La primera font de riquesa dels més rics són els fons d'inversió; la segona, els valors de renda variable i la tercera ‘altres béns i drets'. Estes tres fonts de renda són les que ara no es gravaran per l'eliminació de l'Impost sobre el Patrimoni.

Hi haurà qui pense que l'Impost sobre el Patrimoni és injust fonamentalment perquè és extremadament costós. Vegem les dades. El tipus efectiu de gravamen (no el nominal, ja que cal tindre en compte el joc de deduccions) se situa en el 0,421%, però amb una característica fonamental: l'impost és progressiu, per la qual cosa paguen més els que més tenen com, per cert, proclama la Constitució.

Carlos Sánchez
El Confidencial

Tres persones acaparen a Espanya 7,4 milions de m2 de sòl urbà

Chacón presentarà hui l'atles espanyol de l'estructura de la propietat. La concentració de solars se situa a Múrcia, Madrid i Gran Canària

28-11-2007 - A Múrcia, Madrid i Gran Canària es troben els majors propietaris de terrenys del país i estes províncies patixen la major concentració de sòl urbà sense edificar. Només en estos territoris, tres particulars acaparen 7,4 milions de metres quadrats que podrien convertir-se en el futur en vivendes. Esta és una de les principals dades que revelarà hui la ministra de Vivenda, Carme Chacón, amb motiu de la presentació pública del nou Atles estadístic de les àrees urbanes d'Espanya.
En la província de Múrcia una sola persona física és titular de cinc parcel·les urbanes sense edificar que aconseguixen una superfície de 4.690.000 metres quadrats. Al seu torn, hi ha una societat propietària de 39 parcel·les de sòl urbà que ocupen una extensió de 3.179.000 metres quadrats, a més d'altres 3,9 milions més de terreny rústic.
Múrcia és la província en què més es concentra la propietat de sòl edificable, encara que Madrid li seguix a la saga. En la capital hi ha un particular que és propietari de sis parcel·les urbanes amb un total d'1,5 milions de metres quadrats. També hi ha una empresa que acapara 3,1 milions de metres quadrats edificables a més d'altres quasi 4 milions de metres quadrats que són, de moment, rústics.
En este rànquing també ocupa un dels primers llocs l'illa de Gran Canària on estan registrats 1,2 milions de metres quadrats --distribuïts en quatre parcel·les-- a nom una sola persona.

MÉS REPARTIT A BARCELONA
En el marc d'esta important concentració de sòl, destaca el cas contrari de Barcelona on la propietat està molt més repartida. En la província, el major propietari posseïx 260 parcel·les urbanes que sumen només 381.000 metres quadrats. L'empresa que més sòl edificable té registrat a penes si suma 1,48 milions de metres.
Esta informació referida a l'estructura de la propietat és una de les principals novetats de l'atles que presentarà hui la ministra. Entre altres dades apunta que les persones jurídiques no públiques són les principals propietàries de sòl no edificat en les ciutats costaneres.
En la Costa del Sol, les empreses posseïxen el 70% del sòl urbà i el 60% del rústic. També són els principals amos del sòl a Màlaga, Tenerife, Cavallers de Mar, Cartagena, Sagunt, Badia d'Algesires o Sanlúcar de Barrameda.
Chacón pretén oferir a través d'este atles una major transparència de la realitat socioeconòmica de la vivenda i dels processos urbans en el país. El document està dividit en huit blocs i descriu l'estructura territorial, les àrees urbanes, l'ocupació del sòl, la població, les vivendes, les llars, el planejament urbanístic i l'estructura de la propietat.

CADA VEGADA MÉS CIMENT
Entre les seues conclusions es referma el fet que Espanya es consolida com un país urbà. Entre 1987 i el 2000, la majoria de les ciutats han crescut més d'un 50% encara que en el cas de Múrcia este increment supera el 78% i en el d'Alacant-Elx ha sigut del 67%. Vist d'una altra manera, hi ha casos com el de Madrid i Barcelona on ja tenen més d'un 10% de la província urbanitzada.
En el 2006 hi havia 1.054 municipis integrats en 83 grans àrees urbanes on viuen 36 milions de persones, en 16 milions de vivendes --cada vegada de grandària més reduït-- i que ocupen una extensió de 100.000 quilòmetres quadrats.
L'altra cara de la moneda és que el 30% de les vivendes d'ús familiar estan buides, segons assegura l'informe. Esta dada és d'especial importància atés que tant la Generalitat com El Govern s'han plantejat en algun moment mesures perquè els propietaris de cases buides les traguen al mercat, excepte les segones residències.

FRANCISCO J. DE PALAU
El Periòdic